Llei 10/2014, d’1 d’octubre, d’ordenació minera de les Illes Balears

EL PRESIDENT DE LES ILLES BALEARS

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de les Illes Balears ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el que s’estableix a l’article 48.2 de l’Estatut d’Autonomia, promulg la següent:

LLEI

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

I

Aquesta llei pretén donar resposta a una necessitat evident a les Illes Balears, que és la regulació integral, moderna i eficaç del sector miner balear i, a la vegada, la conciliació d’un bé jurídic fonamental i digne de protecció, com és el medi ambient, amb un altre, no menys digne de protecció, com és el desenvolupament econòmic, la creació de riquesa i l’ocupació.

El sector de la mineria, a les Illes Balears majoritàriament representat per l’explotació de pedreres, té una més que notable rellevància socioeconòmica, si bé, per la seva pròpia naturalesa, moltes vegades deriva en una relació conflictiva amb una normativa mediambiental en constant creixement i un desplegament especialitzat.

Així mateix, el caràcter preconstitucional de la Llei 22/1973, de 21 de juliol, de mines, el seu llarg període de vigència i la molt escassa incidència de modificacions normatives, i la quantitat ingent de normes de tipus ambiental i territorial d’àmbit europeu, estatal i autonòmic que reflecteixen la preocupació de la societat actual pel manteniment del nostre patrimoni natural i el foment del desenvolupament sostenible de les diferents activitats econòmiques, exigeixen l’aprovació d’una llei autonòmica que tengui en compte la necessitat de protecció del medi ambient sense impedir el desenvolupament econòmic del sector industrial a les Illes Balears.

D’una banda, la integració en la Unió Europea ens obliga a tenir en compte les normes de protecció ambiental comunitàries, considerades la pedra angular de la protecció de la biodiversitat a Europa, com ara la Directiva 2009/147/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 30 de novembre de 2009, relativa a la conservació de les aus silvestres, la Directiva 92/43/CEE del Consell, de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres, i les recomanacions emanades dels òrgans comunitaris, en concret les orientacions de la Comissió Europea sobre activitats extractives de minerals no energètics, de conformitat amb els requisits de la xarxa Natura 2000, que cerca compatibilitzar les activitats extractives amb les directives esmentades.

Igualment resulta fonamental la Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2000, per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la política d’aigües, també coneguda com la Directiva Marc de l’Aigua, que és la norma europea que presideix, des de l’any 2000, la gestió de les aigües de la Unió Europea i que estableix un marc comunitari per a la protecció de les aigües superficials continentals, les aigües de transició, les aigües costaneres i les aigües subterrànies, sempre sota la tutela de principis bàsics com el principi de sostenibilitat, el de no-deteriorament, el de racionalitat econòmica i recuperació de costs dels serveis associats a la gestió de l’aigua, el principi de precaució i adaptació i el principi de gestió participada.

D’altra banda, la regulació estatal vigent, atès que és preconstitucional, està desfasada des del punt de vista organitzatiu i no respon a les necessitats de planificació estratègica del sector, desconeix el repartiment competencial entre l’Estat i les comunitats autònomes i hi manca un marc d’intervenció administrativa àgil i modern.

Pel que fa a la legislació de protecció ambiental, la major part ha sorgit amb posterioritat a la legislació estatal de mines i ha ordenat àmbits diversos, com ara els residus, l’ordenació del territori, l’impacte ambiental, el control integrat de la contaminació i l’avaluació ambiental estratègica. En conseqüència, la normativa minera s’ha d’adequar a aquesta nova situació, atès que és indispensable disposar d’un marc normatiu coherent i actualitzat que es faci ressò de les innovacions tecnològiques i ambientals, com també dels canvis institucionals produïts a Espanya.

L’article 149.25 de la Constitució Espanyola estableix que l’Estat té competència exclusiva sobre la fixació de les bases del règim miner.

L’article 31.15 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, segons la redacció de la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, per la qual s’aprova l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, preveu que, en el marc de la legislació bàsica de l’Estat, corresponen a la comunitat autònoma de les Illes Balears el desplegament legislatiu i l’execució en matèria de règim miner i energètic.

L’article 30.8 de l’Estatut d’Autonomia estableix que la comunitat autònoma de les Illes Balears té la competència exclusiva, sens perjudici del que disposa l’article 149.1 de la Constitució, sobre aigües minerals i termals. Aquest mateix article, a l’apartat 46, estableix, com a competència exclusiva de les Illes Balears, la protecció del medi ambient, l’ecologia i els espais naturals protegits, sens perjudici de la legislació bàsica de l’Estat.

Pel que fa a les competències insulars, l’apartat 2 de l’article 71 disposa que els consells insulars poden assumir dins el seu àmbit territorial la funció executiva i la gestió en matèria de “recursos i aprofitaments hidràulics, canals i regadius, règim general d’aigües, aigües minerals, termals i subterrànies”.

En desplegament de les competències en matèria de protecció del medi ambient, el Parlament de les Illes Balears ha aprovat diverses lleis, com la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears; la Llei 5/2005, de 26 de maig, de conservació d’espais de rellevància ambiental de les Illes Balears, i la Llei 11/2006, de 14 de setembre, d’impacte ambiental o avaluacions ambientals i estratègiques a les Illes Balears, que, entre d’altres previsions, imposen limitacions i controls al desenvolupament de l’activitat minera.

En canvi, pel que fa a les competències de desplegament legislatiu i executiu del règim miner, només es va aprovar el Pla director sectorial de pedreres mitjançant el Decret 77/1997, d’11 de juny. La dificultat en l’aplicació d’aquest pla i diferents problemes d’interpretació van fer que fos objecte de revisió mitjançant el Decret 61/1999, de 28 de maig, el qual va derogar el Decret 77/1997.

En aquest sentit, el nou marc competencial instaurat per la Llei 2/2001, de 7 de març, d’atribució de competències als consells insulars en matèria d’ordenació del territori, atribueix als diferents consells insulars (article 1.2.a) les competències relatives a l’elaboració i l’aprovació a l’àmbit insular corresponent, entre altres instruments d’ordenació, del Pla director sectorial de pedreres.

Per això, aquesta llei preveu que els consells insulars, si es tracta de sol·licituds de noves pedreres ubicades, segons la definició de l’actual Pla director sectorial de pedreres de les Illes Balears, fora de zones de localització de recursos d’interès miner, han d’emetre un informe previ i vinculant.

No obstant això, i tenint en compte que la comunitat autònoma de les Illes Balears és competent per definir el marc organitzatiu d’intervenció en el sector, ha d’establir els òrgans autonòmics que han de fixar les polítiques públiques en aquesta matèria, com també exercir les funcions de planificació de l’activitat extractiva, de foment del sector, d’atorgament dels títols jurídics que habiliten per a l’aprofitament de drets miners i de disciplina minera mitjançant els procediments administratius necessaris per a l’ordenació de la mineria, per la qual cosa resultava necessària una llei que desplegàs la legislació bàsica minera atenent les característiques i les necessitats del sector miner de les Illes Balears sense menyscapte de la també necessària protecció del medi ambient. Un exponent de l’harmonització d’aquestes dues premisses és la precisió que es fa respecte dels termes d’aplicació de les previsions de la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears, i el Decret 61/1999, de 28 de maig, que aprova la revisió del Pla director sectorial de pedreres de les Illes Balears. Amb aquesta llei s’aclareixen possibles dubtes quant a la possibilitat d’explotacions mineres a zones d’especial rellevància ambiental: en primer lloc, l’article 16 fa una remissió expressa a l’aplicació directa de la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears, però, per resoldre possibles interpretacions emparades en una certa confusió de disposicions, taxativament recull, el mateix precepte, que en aquestes zones no s’autoritzarà, en mineria metàl·lica, tècnica minera a cel obert.

II

Aquesta llei s’estructura en sis títols.

El títol I, Disposicions generals, estableix l’objecte, l’àmbit d’aplicació i els principis orientadors de la llei, i inclou un article amb definicions la finalitat de les quals és facilitar la comprensió de situacions específiques a l’hora d’aplicar la normativa. També s’hi defineix l’extracció ocasional, i només es considera com a objecte d’aquesta llei l’extracció que, emparant-se en un caràcter ocasional, incompleixi uns determinats límits.

El títol II, Competències administratives, regula la missió coordinadora del Govern de les Illes Balears entre les diverses administracions: estatal, autonòmica, insulars i locals.

El Consell de la Mineria de les Illes Balears es crea com a òrgan col·legiat de participació, consulta i assessorament de l’Administració de la comunitat autònoma en matèria de mineria, per la qual cosa se li atribueixen, entre altres, funcions d’assessorament i, en general, de promoció de línies d’acció de contribució al foment i la millora de la productivitat i la competitivitat del sector miner balear, i de difusió del coneixement del sector entre la societat de les Illes Balears. A més d’aquestes funcions de caràcter general, el Consell juga un paper fonamental a l’àrea de la restauració. En aquest sentit, la conselleria competent en matèria de mines assumeix les funcions que al seu dia va perfilar el Pla director sectorial de pedreres respecte al Consorci per a la restauració o reutilització de pedreres inactives, mitjançant propostes o informes dels comitès tècnics del Consell de la Mineria.

Igualment el Consell ha d’emetre informes en supòsits com una possible modificació del Pla director sectorial de pedreres de les Illes Balears; l’elaboració i modificació, si s’escau, dels respectius plans directors insulars d’àmbit miner, o si es tracta d’autoritzacions de les seccions C i D. En aquests supòsits, atesa la seva transcendència, els informes seran vinculants.

En aquest títol, es crea el Registre Miner de les Illes Balears, en el qual, per garantir el dret dels ciutadans a tenir informació sobre un sector tan essencial, s’hi han d’inscriure tots els drets miners autoritzats o concedits al territori de les Illes Balears, així com les seves modificacions al llarg de la vida de l’explotació, incloent-hi la representació gràfica pertinent tant de l’explotació pròpiament dita com, si s’escau, del compliment de les fases del pla de restauració.

Ambdues figures, Consell de la Mineria i Registre Miner, han de contribuir a una transparència més elevada en el sector de la mineria, ja que agruparà tots aquests drets miners i les seves dades seran les úniques vàlides davant les diferents instàncies i administracions.

El títol III, Drets miners, estableix sota aquesta rúbrica genèrica qüestions fonamentals de la Llei.

El capítol I defineix els drets miners i regula el procediment per atorgar-los.

Un dels objectius de la llei és establir un procediment unitari i integrat per a l’atorgament de tots els drets miners en el territori de les Illes Balears, amb independència del tipus de recurs i de l’activitat minera desenvolupada. En tot cas, ateses les característiques especials de l’activitat minera balear, pràcticament centrada en l’explotació de pedreres, es fa una menció especial de les diferents situacions procedimentals relatives a aquests tipus d’explotació, com també a la normativa sectorial específica, com és ara el vigent Pla director sectorial de pedreres de les Illes Balears.

S’estableixen unes condicions especials per a les sol·licituds de drets miners dels recursos de les seccions C i D. Per raons d’interès públic es declara tot el territori de les Illes Balears no registrable, tal com ja es feia en l’article 47 de la Llei 13/2005, de 27 de desembre, de mesures tributàries i administratives. No obstant això, es podrà declarar una zona registrable sempre que, a més de complir els requisits per a l’obtenció de l’autorització, s’acrediti la disponibilitat dels terrenys. Si bé la normativa estatal preveu en aquests tipus d’autoritzacions la possibilitat d’expropiacions, com ja queda dit, es tracta d’una llei preconstitucional i actualment és necessari reconèixer el dret constitucional a la propietat. Concretament, l’article 33.3 de la Constitució Espanyola estableix que: “Ningú no podrà ser privat dels seus béns ni dels seus drets sinó per causa justificada d’utilitat pública o interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb allò que les lleis disposin”.

Al llarg de tota la llei, es destaca la importància dels municipis en els quals se situa o se situarà el dret miner, que han d’intervenir en diverses fases de la tramitació. En conseqüència, amb aquest principi inspirador, en concret en el capítol I, s’estableix que els ajuntaments en l’àmbit territorial dels quals s’ubiquin els projectes de dret miner han d’emetre un informe sobre les qüestions de competència municipal.

El capítol II regula el contingut dels drets miners i preveu la possibilitat de pròrrogues i ampliacions.

El capítol III es refereix a les garanties financeres que els titulars del dret miner han de constituir, com també a l’obligació d’actualitzar-les. Cal esmentar la novetat que suposa la possibilitat de subscriure contractes d’assegurances que cobreixin la responsabilitat civil de l’entitat explotadora derivada de l’incompliment del que disposa el pla de restauració autoritzat, com també la responsabilitat subsidiària del titular del dret miner per executar el pla de restauració. Quant a la devolució de les garanties, es recull la possibilitat de tramitar devolucions parcials sempre que s’acrediti que s’han restaurat correctament les superfícies afectades.

El títol IV, Contingut i transmissió dels drets miners i de la restauració, regula els drets i les obligacions del titular del dret miner, amb una atenció especial a l’obligació de restaurar els terrenys explotats, en la qual també s’ha d’implicar la persona propietària dels terrenys, a qui s’imposa l’obligació de permetre l’accés als terrenys amb l’única finalitat d’executar-ne la restauració.

També s’hi regula la transmissió dels drets miners i s’hi estableix l’obligació, amb caràcter general, que qualsevol modificació en la titularitat d’un dret miner s’ha de comunicar a l’òrgan miner competent.

El títol V, Coordinació amb altres legislacions aplicables, estableix mecanismes de coordinació tant respecte d’altres normes com entre les diverses administracions. En aquest sentit, i en coherència amb l’esperit de negociació i consens que es vol fomentar entre les parts, es pot obrir una fase prèvia de consultes entre les administracions afectades i el promotor.

Pel que fa als municipis amb explotacions o projectes miners, es recull explícitament la voluntat del Govern de les Illes Balears d’afavorir actuacions concretes i plans d’actuació específics mitjançant la subscripció de convenis amb aquests municipis i amb participació del sector empresarial.

El capítol I del títol VI, Disciplina minera, estableix les previsions necessàries per efectuar la inspecció minera amb plenes garanties per a la ciutadania i per a una determinació adequada dels fets. El capítol II es refereix al règim disciplinari, amb una regulació específica d’alguns aspectes del règim sancionador, i en el capítol III es preveuen el catàleg d’infraccions i sancions.

Finalment, aquesta llei es completa amb tres disposicions addicionals i sis disposicions transitòries, amb les quals es pretén donar resposta a aspectes concrets que, atesos el seu abast i especificitat, no s’inclouen en l’articulat de la llei. Així, la disposició transitòria primera estableix un procediment per resoldre les discrepàncies existents i conegudes per l’Administració entre l’autorització minera i els drets miners inclosos en l’explotació realment executada i que deriven majoritàriament de l’adaptació de les pedreres al Pla director sectorial de pedreres i de continuades actuacions dels diferents òrgans de l’Administració, que aprovaven projectes amb diferents superfícies. La finalitat és aconseguir que les instal·lacions emparades per actes administratius expressos o presumptes, derivats moltes vegades del problema d’indeterminació de superfícies, s’actualitzin i es regularitzin. No obstant això, en el cas que els titulars de les explotacions que es trobin en aquesta situació no sol·licitin la regularització en el termini establert, l’autoritat competent haurà d’incoar un expedient sancionador i, si escau, de caducitat. D’altra banda, en el cas que la resolució del procediment descrit en aquesta disposició transitòria sigui denegatòria o de desistiment, tal i com s’indica al seu apartat 13, l’explotador ha de retirar la maquinària i les instal·lacions i restaurar immediatament l’àrea afectada. La disposició transitòria segona estableix l’obligatorietat que totes les explotacions mineres obtinguin la declaració d’impacte ambiental, amb la qual cosa es garanteix la compatibilitat de l’activitat minera amb la protecció del medi ambient. Completen aquesta part final de la llei una disposició derogatòria i dues de finals, on es preveu el desenvolupament reglamentari de la llei i se n’estableix l’entrada en vigor. +

TÍTOL I

DISPOSICIONS GENERALS

Article 1

Objecte

L’objecte d’aquesta llei és regular el desenvolupament de les activitats mineres al territori de les Illes Balears, així com l’activitat administrativa de control i supervisió d’aquestes activitats i de les tasques de restauració, en el marc de les competències atribuïdes a la comunitat autònoma de les Illes Balears per l’Estatut d’Autonomia, en condicions de sostenibilitat i seguretat, i promovent un aprofitament racional compatible amb la protecció del medi ambient i el paisatge.

Article 2

Àmbit d’aplicació

1. Aquesta llei és aplicable a les activitats següents:

   1. Exploració, investigació, explotació i aprofitament dels recursos minerals i altres recursos geològics situats a les Illes Balears.

   2. Aprofitament dels recursos geotèrmics situats a les Illes Balears.

   3. Preparació dels minerals i els recursos extrets per al lliurament als mercats.

   4. Gestió dels residus produïts en les activitats extractives.

   5. Recuperació ambiental dels espais afectats per activitats mineres.

   6. Establiments de benefici dedicats a la preparació, la concentració o el benefici dels recursos miners definits en aquesta llei.

   7. Labors que s’executin en espais subterranis naturals, qualsevol que sigui la seva importància, incloses les instal·lacions elèctriques i les de ventilació.

2. Queden fora de l’àmbit d’aplicació d’aquesta llei les matèries següents:

   1. Exploració, investigació, explotació i emmagatzematge subterrani d’hidrocarburs líquids i gasosos.

   2. Extracció ocasional i d’escassa importància de recursos minerals, d’acord amb l’article 5 d’aquesta llei.