Llei 6/2019, de 8 de febrer, de modificació de la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears

Secció:I. Disposicions generals
Emissor:PRESIDÈNCIA DE LES ILLES BALEARS
Rang de Llei:Llei
 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

LA PRESIDENTA DE LES ILLES BALEARS

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de les Illes Balears ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el que s’estableix a l’article 48.2 de l’Estatut d’Autonomia, promulg la següent:

LLEI

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

L’article 30.31 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, segons la redacció que en fa la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, atribueix la matèria d’espectacles i d’activitats recreatives a la comunitat autònoma de les Illes Balears com a competència exclusiva, i l’article 31.17 d’aquesta norma li atribueix la matèria d’activitats classificades com a competència de desplegament legislatiu i d’execució. També estableix com a competències pròpies dels consells insulars les activitats classificades (article 70.7) i els espectacles públics i les activitats recreatives (article 70.11), l’exercici de les quals s’ha d’ajustar, entre altres preceptes, al que disposen els articles 58 i 72.

La intervenció administrativa en matèria d’activitats té una llarga trajectòria en l’ordenament jurídic espanyol. Des del Decret 2414/1961, de 30 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament d’activitats molestes, insalubres, nocives i perilloses, de llarga vigència a la nostra comunitat autònoma, a la primera regulació autonòmica, amb la Llei 8/1995, de 30 de març, d’atribució de competències en matèria d’activitats classificades i parcs aquàtics, reguladora del procediment, de les infraccions i sancions, i acabant amb l’actual Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats a les Illes Balears. Inicialment, aquesta normativa partia de la identificació d’activitats potencialment perilloses o molestes i establia un control a priori d’aquestes activitats per part de l’administració a través dels mecanismes de les llicències administratives, diferenciant una llicència prèvia a l’autorització d’eventuals obres d’edificació i una llicència posterior que avaluava ja la instal·lació finalitzada i que era el requisit necessari per a la posada en funcionament. Aquesta normativa amb els anys va demostrar la seva onerositat, ja que implicava un doble control que, a més, concorria amb el control urbanístic en la majoria de casos. En canvi, deixava de banda, en certa manera, el que realment és decisiu en matèria d’activitats: el control del seu exercici en el temps, el manteniment de les instal·lacions i la modernització eventual.

Aquest esquema va funcionar fins a la Llei 7/2013, que va capgirar la intervenció administrativa prioritzant la simplificació administrativa i el control a posteriori de l’administració. El canvi va ser molt significatiu però perfectament coherent amb el que ha de ser la normativa d’activitats al segle XXI. Ja no es tracta d’identificar activitats concretes susceptibles de causar danys i, per aquesta raó, fixar mesures de control. El que és important és identificar els riscs i evitar-los, ampliant considerablement l’abast d’aquesta normativa. Les activitats s’han de poder desenvolupar, però sempre garantint la seguretat per a les persones i els seus béns i per al medi ambient, així com el desenvolupament sostenible, l’ús racional dels recursos naturals, en definitiva, la qualitat de vida per a la ciutadania i les generacions futures. És per això que tanta o més importància té el control a posteriori de l’activitat com el que es realitza a priori, ja que garantir la seguretat de l’activitat no depèn tant de la seva instal·lació inicial com de la forma com s’exerceix, el seu manteniment, les revisions que se’n fan, etc.

La llei de 2013 tenia moltes més novetats: va unificar els procediments per tal que el títol habilitant per a instal·lar una activitat i realitzar les obres d’edificació que calguessin fos un títol únic; va generalitzar l’ús de les comunicacions prèvies i les declaracions responsables per eliminar aquelles càrregues administratives supèrflues; va fixar l’obligatorietat de les inspeccions per part de l’administració competent com a garantia per assolir els principis bàsics de la llei, que no eren altres que la seguretat per a les persones i els seus béns, per al medi ambient, així com el desenvolupament sostenible o l’ús racional dels recursos naturals.

No obstant això, en el dia a dia de l’aplicació de la llei han anat sorgint qüestions, de caire sobretot tècnic, que demanen una modificació d’aspectes puntuals que ara resulten problemàtics o que han acreditat la seva ineficàcia en relació amb la consolidació del nou model. Un d’aquests aspectes fa referència a un aspecte estructurant de la llei com és el control a posteriori per part de l’administració. L’actual llei fa recaure el pes d’aquest control en l’activitat inspectora, que en general han de dur a terme els ajuntaments. Però la realitat de l’administració local és que no sempre disposa dels mitjans materials i personals adequats per tal de desenvolupar de forma eficaç aquesta potestat pública. Per aquesta raó, a la modificació que es planteja, es dóna més pes a la tècnica de la revisió periòdica, la iniciativa de la qual parteix del titular i en facilita el control administratiu.

Aquestes revisions, habituals en el món tècnic i industrial, fan recaure el deure de control en el propi titular, el mateix que ja ha assumit la correcció de la seva instal·lació en la declaració responsable que ha de presentar per a poder exercir la seva activitat. Així, no només s’aconsegueix un control a posteriori al llarg del temps, sinó que aquest control és universal, i afecta totes les activitats, tret de les innòcues. La llei garanteix plenament el compliment d’aquest deure amb eficàcia atès que, d’una banda, encomana la revisió a tècnics competents i a organismes de control acreditats, les ECAC i, d’altra banda, reforça el control de la realització de les inspeccions a través del Registre Autonòmic d’Activitats, una eina centralitzada a l’abast de les administracions públiques que coadjuvarà a l’optimització del control. Tot això sense perjudici que les diferents administracions conservin la potestat de control i inspecció en l’àmbit de les seves competències.

Pel que fa ja a la regulació concreta atenent la tipologia de les activitats, en relació amb les activitats permanents, es manté la classificació actual entre majors, menors i innòcues, però es modifiquen els paràmetres que impliquen la inclusió d’una activitat en una o altra categoria. Així, per exemple, passen a ser innòcues les que realment es corresponen amb aquesta denominació, és a dir, les que no presenten riscs significatius, per la qual cosa no cal fer altra tramitació que la presentació d’una declaració responsable, a més de trobar-se exemptes de les revisions periòdiques. Les majors, en canvi, són les de risc més elevat i deixen de ser majors les que no tenen aquest risc, encara que es trobin en sòl protegit o en domini públic, com passa actualment. No obstant això, es manté per a aquests casos el procediment de les majors, no per la perillositat de l’activitat sinó pel caràcter d’especial protecció jurídica que presenta el sòl o l’edifici on es vol ubicar l’activitat.

Es fa també un intent de donar una major convergència entre la tramitació en matèria d’activitats i la derivada de la normativa urbanística. La Llei 7/2013 unificava ambdues regulacions en un únic tràmit del que resultava una única resolució, però les dificultats sorgien sobretot en l’àmbit de la documentació tècnica. Tot i que el promotor és lliure d’optar per presentar un projecte que integri la part d’edificació i la part d’activitats o presentar dos projectes per separat, la realitat és que en l’àmbit urbanístic és habitual la presentació d’un projecte bàsic a partir del qual s’atorga el corresponent títol habilitant, encara que es condicioni la seva eficàcia a la presentació del projecte d’execució.

Ara bé, aquesta possibilitat, tradicional en la pràctica jurídica, no la preveia la Llei 7/2013, que obligava a presentar un projecte d’activitats complet. Amb la nova modificació, el contingut del projecte es defineix de forma detallada a l’annex, en el qual es diferencia el contingut d’allò que seria l’equivalent al projecte bàsic per a les activitats i permet que aquest contingut es pugui incloure dins del projecte bàsic o anar com a un document separat però coordinat amb aquell. També s’introdueixen nous aspectes regulatius, tradicionals en l’àmbit urbanístic però que la llei no preveia, com ara tot el relacionat amb les modificacions en el transcurs de les obres.

Un altre punt que és objecte de revisió és el de les modificacions de les activitats existents. En aquest cas, es redefineixen les modificacions substancials tot i deixar clar que qualsevol modificació se subjecta a la llei i, per tant, requereix l’obtenció del títol...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA