Llei 4/2015, de 23 de març, de drets i garanties de la persona en el procés de morir
| Sección | I. Disposicions generals |
| Emisor | PRESIDÈNCIA DE LES ILLES BALEARS |
| Rango de Ley | Llei |
EL PRESIDENT DE LES ILLES BALEARS
Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de les Illes Balears ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el que s’estableix a l’article 48.2 de l’Estatut d’Autonomia, promulg la següent:
LLEI
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
I
Aquesta llei es fonamenta en una antropologia que integra la pluralitat de visions que coexisteixen en la nostra societat i pretén respondre a les necessitats de les persones (pacients, familiars, professionals) i institucions sanitàries en l'etapa de final de vida.
Es parteix del reconeixement de la profunda significació existencial del procés de morir i de les peculiaritats d'atenció, cura i respecte del procés de presa de decisions que els professionals sanitaris i les institucions han de facilitar. Tot això per procurar les cures més adequades en aquesta etapa de la vida, garantint els drets de les persones i la qualitat de la seva atenció. Es considera la malaltia terminal com el final de la integritat existencial de la persona, que demanda la màxima qualitat de l'atenció i cures. Les cures i el respecte als valors i drets de la persona es fonamenten en el reconeixement de la dignitat intrínseca del que està en procés de morir, la fragilitat i la dependència del qual el fan especialment vulnerable i digne d'atenció, dedicació i respecte.
Les nostres societats tecnològicament avançades justifiquen aquesta llei: el progressiu envelliment de la població, la cronificació de moltes malalties i la possibilitat del manteniment de tractaments, en ocasions fútils i perjudicials per a les persones en aquesta etapa de la vida, juntament amb altres canvis culturals i socials.
En la nostra societat s'ha modificat l'escenari tradicional del procés d'emmalaltir i morir; avui morim més tard, en general, després d'un procés centrat en l'atenció a la malaltia, que transcorre en un entorn sanitari tecnològicament ben dotat i molt enfocat a curar. Aquests canvis demanden una reflexió sobre les necessitats d'atenció en aquest procés.
L'última fase del procés, moltes vegades intuïda pel mateix pacient, es caracteritza per la fragilitat i la dependència funcional (no necessàriament associada a pèrdua de capacitat), en la qual la persona ha de ser protagonista del seu procés, centre i subjecte actiu d'atenció i no mer objecte passiu de cures.
El fonament de la llei és el reconeixement de la dignitat com un valor intrínsec de la persona i base del respecte que tots mereixem, que no depèn del grau de consciència ni de l'autonomia.
Legislar en aquest àmbit suposa la defensa de l'autonomia del pacient i la consegüent necessitat de reconèixer la seva participació, segons la seva capacitat, en la presa de decisions.
És important distingir els conceptes de dignitat i autonomia. La dignitat és un valor intrínsec i absolut de tota persona i no és gradual, mentre que sí ho pot ser l'autonomia, que depèn del grau de vulnerabilitat, fragilitat i dependència específic d'un ésser humà que és biològic, històric i social.
En societats multiculturals el respecte a l'autonomia personal comporta que la dignitat, igual per a cada persona, es concreti en concepcions diferents de qualitat de vida, en valors i creences personals que configuren la seva història original i única de vida.
La persona en procés de morir ha d'ocupar el centre de l'atenció i les cures i ha de participar en la presa de decisions, sense que l'emplenament formal del consentiment escrit previst a la Llei 41/2002 provoqui situació de violència moral sobre la persona en procés de morir. Per tot això cal garantir confidencialitat i proporcionar un entorn d'intimitat personal i familiar, és a dir, espais que afavoreixin un comiat de la vida sempre digne i apropiat als seus desitjos i, per tant, de qualitat.
