Llei 1/2015, de 19 de febrer, per la qual es modifica l’ordenació farmacèutica de les Illes Balears
| Sección | I. Disposiciones generales |
| Emisor | PRESIDENCIA DE LAS ILLES BALEARS |
EL PRESIDENT DE LES ILLES BALEARS
Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de les Illes Balears ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el que s’estableix a l’article 48.2 de l’Estatut d’Autonomia, promulg la següent:
LLEI
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
La regulació comunitària sobre l’ordenació farmacèutica és certament escassa. Les directives 2005/36/CE i 2006/123/CE, del Parlament i del Consell, han permès exceptuar de l’aplicació del principi comunitari de llibertat d’establiment el règim d’autorització i establiment d’oficines de farmàcia. Aquesta excepció es justifica en l’admissió que en aquesta matèria es presenta una causa d’interès general, que radica en la protecció de la salut i un proveïment adequat i general de medicaments a tota la població dins tot un territori. A més a més, és reiterada la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que reconeix que, amb l’objecte d’aquesta protecció i atenció a la salut, és admissible una planificació dels establiments i les infraestructures sanitaris, entre els quals s’inclouen els que es dediquen a la prestació farmacèutica, així com el règim d’accés a la titularitat d’aquests establiments.
El sistema d’ordenació farmacèutica de l’Estat espanyol obeeix al model mediterrani de farmàcia, basat en la proximitat i la professionalitat, que cerca donar cobertura d’assistència farmacèutica a tota la població i a tot el territori de la nació. Això ha configurat un sistema amb una intervenció administrativa tant en l’ordenació i la planificació de l’activitat farmacèutica, com en l’establiment de sistemes de preus autoritzats i la reivindicació constant de l’interès general a què serveix la prestació farmacèutica en forma de servei públic. En aquest sentit, l’article 84.6 de la Llei 29/2006, de 26 de juliol, de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris, disposa que les oficines de farmàcia tenen la consideració d’establiments sanitaris privats d’interès públic.
Aquesta activitat s’ha reservat als particulars que, tenint la titulació acadèmica pertinent i pels procediments legalment establerts, basats en principis propers a l’accés a la funció pública, com són la igualtat, el mèrit i la publicitat del procediment, esdevenen titulars d’oficines de farmàcia que ha autoritzat prèviament l’administració pública sanitària. L’Administració, al seu torn, ha de configurar aquestes autoritzacions partint de criteris de satisfacció de l’interès general amb l’objectiu de garantir a la població l’atenció farmacèutica i un ús racional del medicament, i així possibilitar un nivell adequat de qualitat i d’accessibilitat en l’assistència farmacèutica a la ciutadania de forma que es garanteixi una prestació farmacèutica adequada a tota la població en tot el territori de la seva competència.
Així, com a exemple de la transcendència que l’ordenació atribueix a les funcions d’aquests professionals, l’article 84.1 de la Llei 29/2006, de 26 de juliol, els atorga la condició de responsables de la dispensació i cooperadors amb el facultatiu responsable de la prescripció en el seguiment de les indicacions del metge, per tal d’assegurar l’eficàcia del tractament i col·laborar en l’ús racional dels medicaments per mitjà de la dispensació informada i el lliurament en la forma que hagi previst l’administració sanitària dels sistemes de dosatge, etc.
Aquest accent marcat de servei públic no pot comportar més que, atesa l’organització del sistema d’oficines de farmàcia, s’acudeixi al concepte de la planificació. Per això, l’article 84.2 de la Llei 29/2006, de 26 de juliol, disposa que les administracions sanitàries han de dur a terme l’ordenació de les oficines de farmàcia i han de tenir en compte criteris com ara la planificació general de les oficines de farmàcia a fi de garantir l’assistència farmacèutica adequada.
Això es tradueix, ordinàriament, en l’establiment de catàlegs i plantes farmacèutiques, distàncies mínimes a l’efecte de garantir una distribució correcta de les oficines que abasti la totalitat del territori per cobrir i superar quotes o mòduls de població mínims per a l’establiment de noves farmàcies per garantir al mateix temps una atenció farmacèutica correcta a la població.
La Llei 7/1998, de 12 de novembre, d’ordenació farmacèutica de les Illes Balears, és una llei que ha estat objecte de modificacions parcials, però que en les línies essencials continua essent la mateixa que es va aprovar el 1998. L’experiència adquirida al llarg d’aquests anys ha servit per detectar les deficiències en el sistema de planificació d’aquesta llei.
Així, la Llei 7/1998, de 12 de novembre, no configura un autèntic sistema de planificació farmacèutica, atès que no hi ha una intervenció de l’Administració pública en la configuració d’una planta farmacèutica de les Illes Balears ni una potestat organitzativa de l’Administració que en garanteixi, més enllà del requisit de distància mínima entre farmàcies, una distribució adequada d’aquestes farmàcies en el territori de les Illes. Durant aquests anys de vigència de la llei ha estat un factor preponderant en la configuració de la planta farmacèutica quasi en exclusiva el mòdul poblacional. Els canvis demogràfics que s’han patit darrerament, l’estructura i la composició actuals de les famílies i el fet que hi hagi 67.110 habitatges desocupats segons la definició de l’INE -és a dir, habitatges deshabitats perquè no constitueixen ni el domicili de persones ni són objecte d’una residència temporal o estacional- impliquen, d’acord amb els criteris de càlcul previs a aquesta norma, generar una inflació fictícia del cens autonòmic, a l’efecte del càlcul de farmàcies autoritzables, de 80.532 persones que en la pràctica no existeixen o, el que és el mateix, 29 oficines de farmàcia que es poden autoritzar a partir d’una població que realment no existeix.
Al mateix temps, les variacions importants de població que s’experimenten especialment en els municipis costaners i de gran activitat turística, com a conseqüència de la presència de múltiples segones residències, d’allotjaments turístics en les seves diferents modalitats i, en definitiva, de població flotant, turística o no, posen en dubte la congruència del disseny actual.
A més, a l’absència de planificació efectiva, sense ubicació prèvia concreta de les farmàcies autoritzades en la zona geogràfica en què és necessària, s’uneix un altre factor que s’ha mostrat desestabilitzador per a l’atenció al servei públic, atès que la iniciativa per promoure l’autorització de creació d’una nova oficina de farmàcia -la qual s’ha d’entendre en el sentit de declaració administrativa d’admissió de la possibilitat d’establir una nova oficina de farmàcia, sense perjudici de l’ulterior concurs de mèrits per adjudicar-la concretament a un farmacèutic potencial- en una zona farmacèutica no radica en l’administració sanitària, amb la realització prèvia dels estudis pertinents i l’actuació sobre el conjunt de la planta, sinó que es deixa a les mans de particulars i entitats públiques la iniciativa en la promoció d’autoritzacions de noves oficines de farmàcia, així com, en bona mesura, de la seva ubicació.
Hauria de ser l’Administració la que planificàs l’ordenació farmacèutica i aprovàs el catàleg d’oficines de farmàcia cada cert temps. Aquesta ordenació ha de tenir en compte dades reals i actualitzades periòdicament sobre la població d’una zona determinada, tant habitual com merament estacional. Cal tenir en compte que la població estacional no té les mateixes necessitats que la població habitual. Per a aquesta darrera s’ha de tenir compte el percentatge mitjà d’ocupació real de cada habitatge i s’ha d’oferir un servei que permeti cobrir les seves necessitats diàries, ja siguin ordinàries o extraordinàries, de medicaments o productes farmacèutics. En canvi, la població estacional normalment té cobertes les seves necessitats ordinàries de medicaments, només excepcionalment necessita acudir a l’oficina de farmàcia, i generalment per accedir a medicaments que no necessiten recepta mèdica. Per això, els mòduls de població estacional han de ser més elevats; altrament, es condemna les farmàcies de les zones turístiques a una inviabilitat econòmica que les condueix al tancament.
Sota el règim actual de la Llei 7/1998 hi ha en el territori de la comunitat autònoma de les Illes Balears un total de 436 oficines de farmàcia obertes al públic. Partint del cens d’habitants de la comunitat autònoma de les Illes Balears de 2013, en què consten 1.111.674 habitants censats, es constata que aquesta xifra llança una relació de tan sols 2.550 residents per oficina de farmàcia oberta al públic. S’ha de tenir en compte que el mòdul bàsic per a l’establiment d’oficines de farmàcia és de 2.800 habitants. Únicament el recurs a la població flotant, turística i de segones residències permet justificar aquest nombre d’oficines de farmàcia.
L’absència d’una planificació prèvia strictu sensu, que tengui en consideració i predetermini la ubicació de les oficines amb molta més precisió que la que deriva del simple criteri lineal de distància i totals de població, ha propiciat excessives concentracions d’oficines de farmàcia en nuclis de població que experimenten unes grans reduccions de població durant 7 o 8 mesos l’any, respecte dels augments de població que es produeixen durant la temporada turística. Aquestes concentracions han provocat seriosos problemes quant a la viabilitat econòmica d’aquestes oficines de farmàcia.
Així doncs, avui en dia i des de l’any 2012, dos titulars d’oficines de farmàcia hi han renunciat a causa de la inviabilitat econòmica, originària o sobrevinguda. De la mateixa manera, i per aplicació del Reial decret 823/2008, de 16 de maig, en els exercicis 2012, 2013 i 2014 una mitjana total de 17 oficines de farmàcia s’han vist en la circumstància de sol·licitar i percebre ajuts públics de l’administració autonòmica -per un import total en l’exercici de 2013 de...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba