Decret legislatiu 1/2016, de 6 de maig, pel qual s’aprova el text refós de la Llei 9/1991, de 27 de novembre, reguladora del cànon de sanejament d’aigües

SecciónI. Disposicions generals
EmisorCONSELL DE GOVERN
Rango de LeyDecret Legislatiu

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

I

La Constitució espanyola reconeix i garanteix en l’article 2 el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que integren la nació espanyola, que no seria efectiva sense la corresponent autonomia financera garantida per l’article 156 de la mateixa Constitució.

En efecte, l’article 127 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, aprovat per la Llei orgànica1/2007, de 28 de febrer, disposa que la Comunitat Autònoma de les Illes Balears té competència per ordenar i regular la seva hisenda, i l’article 128 preveu, entre altres recursos de la hisenda de la Comunitat Autònoma, el rendiment dels tributs propis, en relació amb els quals, segons l’article 129 següent, té capacitat normativa i competència per establir-los, mitjançant una llei del Parlament de les Illes Balears.

Aquesta autonomia financera té com a principis bàsics, recollits en els articles 2 i 6 de la Llei orgànica 8/1980, de 22 de setembre, sobre finançament de les comunitats autònomes, la possibilitat d’establir tributs propis i la necessitat de disposar de mitjans suficients per exercir les funcions que formen l’àmbit de les competències pròpies.

L’article 45 de la Constitució espanyola recull el dret de tots a gaudir d’un medi ambient adequat i també el deure de conservar-lo, i, paral·lelament, l’obligació dels poders públics de vetlar per l’ús racional de tots els recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i de defensar i restaurar el medi ambient, amb el suport de la indispensable solidaritat col·lectiva.

Aquest dret també es recull en l’article 23 de l’Estatut d’autonomia, el qual disposa que els poders públics de la comunitat autònoma han de vetlar per la defensa i la protecció de la naturalesa, del territori, del medi ambient i del paisatge, i han d’establir polítiques de gestió, ordenació i millora de la seva qualitat, harmonitzant-les amb les transformacions que es produeixen per l’evolució social, econòmica i ambiental.

Així mateix, l’article 30 de l’Estatut d’autonomia atribueix a la Comunitat Autònoma la competència exclusiva en ordenació del territori; obres públiques dins el territori de la comunitat autònoma que no siguin d’interès general de l’Estat; règim d’aigües i aprofitaments hidràulics, canals i regadius; promoció del turisme, i protecció del medi ambient, sens perjudici de la legislació bàsica de l’Estat.

Doncs bé, la Llei 9/1991, de 27 de novembre, reguladora del cànon de sanejament d’aigües, es va aprovar amb la finalitat de dotar la Comunitat Autònoma dels mecanismes de finançament adequats per a les actuacions hidràuliques i garantir la implantació efectiva dels serveis de depuració d’aigües residuals i de subministrament dels nuclis urbans, per tal d’aconseguir una defensa i una restauració adequades del medi ambient de les Illes Balears, en el marc constitucional i estatutari.

Quan es va aprovar la Llei 9/1991, la Junta d’Aigües de Balears era l’entitat encarregada de la política hidràulica en l’àmbit de les Illes Balears, d’acord amb el Decret 106/1990, de 13 de desembre, sobre organització i règim jurídic de la Junta d’Aigües de Balears.

Posteriorment, la Junta d’Aigües, com a organisme autònom de caràcter administratiu, es va extingir per la disposició addicional cinquena de la Llei 4/1996, de 19 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a l’any 1997, encara que se’n va mantenir la denominació com a òrgan sense personalitat jurídica, en les seves relacions internes i externes davant tercers, en aquest darrer cas com a organisme de conca i participatiu de tots els sectors implicats en matèria hidràulica, i se’n varen adscriure els mitjans econòmics, personals i materials a la que era aleshores la Conselleria de Medi Ambient, Ordenació del Territori i Litoral.

Finalment, aquesta competència ha estat assumida íntegrament pels òrgans propis de l’estructura ordinària de l’actual Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca des de l’entrada en vigor del Decret 129/2002, de 18 d’octubre, d’organització i règim jurídic de l’Administració hidràulica de les Illes Balears, el qual va derogar el Decret 11/1994, de 13 de gener, sobre organització i règim jurídic de l’Administració hidràulica de les Illes Balears, incloses les modificacions posteriors d’aquest Decret operades pel Decret 29/1995, de 23 de març, pel qual es dicten normes per a l’atribució i el desenvolupament de les funcions, serveis i competències transferits a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en matèria de recursos, aprofitaments i obres hidràuliques.

Tota aquesta evolució s’ha de tenir en compte en la redacció d’aquest Text refós, en compliment de les facultats d’harmonització i regularització que preveu l’article 37 de la Llei 4/2001, de 14 de març, del Govern de les Illes Balears. Per això, actualment, les mencions legals a la Junta d’Aigües s’han d’entendre referides a l’actual Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca.

Així mateix, des que es va aprovar la Llei 9/1991 fins ara, s’han de tenir en compte altres alteracions materials de la legislació vigent en aquesta matèria, que no són sinó concrecions de caràcter organitzatiu, com ara la substitució en les funcions de gestió i recaptació tributàries pròpies de la conselleria competent en matèria d’hisenda per l’Agència Tributària de les Illes Balears, organisme que es va crear per la Llei 3/2008, de 13 d’abril, o les referències genèriques als òrgans competents per resoldre les reclamacions economicoadministratives, que a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears es concreten en la Junta Superior d’Hisenda de les Illes Balears.

II

L’article 2 de la Llei 5/2015, de 23 de març, de racionalització i simplificació de l’ordenament legal i reglamentari de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, autoritza el Govern de les Illes Balears perquè, en el termini de divuit mesos comptadors des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, aprovi els texts refosos de les lleis que s’indiquen en l’annex 1, d’acord amb l’article37 de la Llei 4/2001, amb la possibilitat de regularitzar-les, aclarir-les i harmonitzar-les.

Una d’aquestes lleis de l’annex 1 és la Llei 9/1991, de 27 de novembre, reguladora del cànon de sanejament d’aigües, la qual ha estat modificada diverses vegades, concretament per la Llei 6/1992, de 22 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears; la Llei 4/1994, de 29 de novembre, de mesures en relació amb diverses figures tributàries de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears; la Llei 8/2004, de 23 de desembre, de mesures tributàries, administratives i de funció pública; la Llei 13/2005, de 27 de desembre, de mesures tributàries i administratives; la Llei 3/2012, de 30 d’abril, de mesures tributàries urgents; la Llei 15/2012, de 27 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a l’any 2013; la Llei 8/2013, de 23 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a l’any 2014; la Llei 13/2014, de 29 de desembre, de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a l’any 2015, i la Llei 3/2015, de 23 de març, per la qual es regula el consum cultural i el mecenatge cultural científic i de desenvolupament tecnològic i s’estableixen mesures tributàries.

El cànon de sanejament d’aigües es va crear com a tribut destinat a finançar les actuacions de sanejament de l’aigua en els nuclis urbans, incloent-hi l’evacuació, el tractament i la reutilització de les aigües residuals i, en general, de tota la política hidràulica de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, la recaptació del qual s’ha de destinar íntegrament a aquesta finalitat.

Si bé en el moment de crear aquest tribut es va observar una gran diversitat entre els municipis pel que fa a les dotacions de sanejament i les necessitats que presentaven, la qüestió de la degradació de la qualitat de les aigües era un problema social que afectava tothom igual i que exigia adoptar mesures eficaces que fessin front al perill que recau sobre els escassos recursos hidràulics de la comunitat autònoma, al dany ecològic que se’n deriva i als riscs sanitaris consegüents. Per això, el cànon de sanejament d’aigües s’inspira en els principis constitucionals d’igualtat, capacitat econòmica, generalitat, solidaritat i suficiència financera.

A causa de la peculiar configuració de les Illes Balears, del fet que la seva economia —l’estructura de la qual no ha variat significativament des de la creació d’aquest tribut— es basi en el turisme i de la pràctica inexistència d’indústries molt contaminants, es pot considerar que tots els abocaments d’aigües residuals tenen característiques tècniques similars, per la qual cosa són, en allò que és fonamental, susceptibles d’un mateix tractament jurídic tributari.

El cànon de sanejament d’aigües s’aplica, doncs, als abocaments d’aigües residuals, tant als efectuats a xarxes de clavegueram públiques o privades, com als que s’efectuen directament al medi receptor natural.

Atès que la mesura més directa dels abocaments és representada pel consum d’aigua, aquest cànon s’aplica a tots els consums d’aigua que subministren les empreses o els serveis municipals, i també als consums d’aigües superficials o subterrànies que capten les mateixes persones usuàries.

Ara bé, les característiques poblacionals de les Illes Balears, que fan que la població augmenti extraordinàriament en determinades èpoques de l’any, obliguen a invertir en infraestructures molt superiors a les que serien necessàries en condicions normals. Seria injust que inversions especialment costoses en les depuradores necessàries a causa d’aquesta població flotant fossin finançades fonamentalment pels habitants de les Illes Balears. Basant-se en aquesta idea de justícia, que exigeix tenir en compte les diverses situacions, juntament amb la quota variable s’estableix una quota fixa amb la finalitat d’equilibrar la contribució de la població flotant, de les indústries i dels habitants de les Illes Balears al finançament d’obres i serveis igualment necessaris per a tots.

D’altra banda, i per atenir-se al principi de capacitat econòmica consagrat en l’article 31 de la Constitució, el Text refós inclou quatre bonificacions: una destinada a les unitats familiars que no disposin d’ingressos anuals superiors al salari mínim interprofessional multiplicat pel coeficient 1,25, una altra per raó de la reutilització d’aigua depurada, una tercera destinada a evitar una càrrega excessiva sobre les persones usuàries que consumeixin l’aigua en les zones que no disposen de cap sistema de depuració, i una darrera destinada als jardins històrics, d’acord amb el que estableix la Llei 12/1998, de 23 de desembre, del patrimoni històric de les Illes Balears.

III

Aquest Decret legislatiu consta d’un article únic, una disposició addicional, una disposició derogatòria i dues de finals. Pel que fa al Text refós que s’aprova per mitjà del Decret legislatiu, consta de disset articles, ordenats en tres títols, i de dues disposicions addicionals.

Sota la rúbrica “Disposicions generals”, el títol I del Text refós s’ocupa de la creació del cànon (article 1), i de fixar el fet imposable (article 2), les exempcions (article 3), la meritació del tribut (article 4), els subjectes passius (articles 5 i 6), la base imposable (article 7), la quota (article 8), les bonificacions (article 9) i la compatibilitat amb altres tributs (article 10).

Davant les dificultats tècniques que suposaria gravar directament l’abocament, i que pràcticament en farien inviable l’aplicació, el fet imposable es connecta amb el consum d’aigua, amb el benentès que, com ja s’ha dit abans, aquest consum representa el millor índex de la quantitat d’aigua que aboca cada persona usuària. En tot cas, s’estableixen dues exempcions generals pel que fa a l’aigua consumida en explotacions agrícoles, ramaderes, forestals o mixtes, i a l’aigua destinada als serveis públics d’extinció d’incendis, ateses les característiques especials d’aquests sectors, alhora que, per tal de facilitar el compliment de les seves obligacions a les entitats subministradores, és la persona usuària de l’aigua el subjecte responsable d’acreditar aquesta exempció; així mateix, s’exceptua la captació directa d’aigües superficials o subterrànies a càrrec de les mateixes persones usuàries quan l’aigua es faci servir per a reg en usos agrícoles, tot i que no constitueixin estrictament explotacions agrícoles.

Definir així el fet imposable permet, a més, i a excepció dels casos de captació directa de les aigües superficials o subterrànies, considerar com a substituts del contribuent les entitats subministradores, amb la qual cosa resta considerablement reduït l’àmbit subjectiu del cànon, i se’n facilita la gestió amb vista d’una major eficàcia i, en conseqüència, s’asseguren els objectius que persegueix la llei.

La tècnica de la repercussió obligatòria garanteix que el cost d’aquest cànon no recaigui, tanmateix, sobre les entitats subministradores, sinó que aquestes han de traslladar la càrrega sobre els contribuents, els veritables subjectes passius econòmics, que són les persones usuàries de l’aigua, en incidir en l’objecte del tribut, això és, en l’abocament d’aigües residuals.

Per assegurar el bon funcionament del cànon es preveu així mateix que els transportistes que no puguin justificar haver satisfet el cànon a l’entitat subministradora en el moment d’adquirir l’aigua, es converteixin en autèntics subjectes passius substituts del contribuent juntament amb el subjecte passiu substitut inicialment previst.

Amb caràcter general, la base imposable s’ha de determinar en règim d’estimació directa i únicament per als casos en què, perquè no hi ha comptador o perquè no hi ha intervingut l’entitat subministradora, resulti difícil determinar la base en règim d’estimació directa, es preveu un sistema d’estimació objectiva, basat en els principis d’igualtat, realitat, eficàcia i simplicitat. Així mateix, per als consums d’aigua depurada destinada exclusivament a l’activitat d’explotació de camps de golf, la Llei fixa un sistema alternatiu d’estimació objectiva, mitjançant una quota única resultant d’aplicar les tarifes que s’estableixen a aquest efecte.

Llevat d’aquest darrer supòsit relatiu a l’explotació de camps de golf, i d’acord amb el que disposa l’article 56 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, es regula la quota tributària amb l’establiment d’una quota variable i d’una quota fixa: la quota fixa es calcula mitjançant l’aplicació de les tarifes previstes en el Text refós als elements tributaris corresponents, i la quota variable, de caràcter proporcional, s’obté aplicant a la base imposable (això és, a l’aigua mesurada en metres cúbics) una quantia determinada en euros, de caràcter progressiu pel que fa als consums domèstics en habitatges i als consums en establiments hotelers i anàlegs.

En defensa dels principis d’igualtat i solidaritat en el sosteniment de les despeses públiques, es regula la incompatibilitat del cànon amb les contribucions especials, les taxes o els preus públics autonòmics destinats a finançar les inversions necessàries per implantar i posteriorment explotar els sistemes generals. Aquest concepte comprèn la conducció de les aigües residuals des de les xarxes de clavegueram locals fins l’abocament final, un cop que hagin estat tractades.

En el títol II, i sota la rúbrica de “Normes de gestió”, es regulen la liquidació i els ingressos (articles 11 i 12), les obligacions formals (article 13), els òrgans competents per a les diverses funcions de gestió, comprovació, inspecció i recaptació en l’aplicació del tribut (article 14), i el règim de les infraccions i les sancions (article 15) i dels recursos (article 16).

Pel que fa a la liquidació i als ingressos, es manté, òbviament, la fórmula de la declaració liquidació o autoliquidació del subjecte passiu en els termes que reglamentàriament es determinin.

Quant a les obligacions formals, el Text refós es remet a la normativa reguladora de l’impost sobre el valor afegit, al pla general de comptes per a les entitats locals i al Codi de comerç, sens perjudici de destacar que la comptabilitat de les entitats subministradores ha de ser suficientment expressiva per tal de precisar, en qualsevol moment, l’import del cànon repercutit o repercutible.

La gestió, la comprovació i la inspecció del cànon, i també la imposició de les sancions corresponents, s’encomanen, en harmonia amb la Llei 3/2008 esmentada abans, a l’Agència Tributària de les Illes Balears, i en les matèries de sancions i de recursos regeixen les normes de la Llei general tributària i les reglamentàries de desplegament, particularment pel que fa a la matèria economicoadministrativa i al règim jurídic de les reclamacions corresponents, que, en aquesta via, correspon resoldre a la Junta Superior d’Hisenda de les Illes Balears.

El títol III del Text refós tracta, en un únic article (l’article 17), la finalitat del cànon, i reitera, per la seva importància i transcendència, que el cànon de sanejament d’aigües es crea per finançar les actuacions de política hidràulica del Govern de les Illes Balears. D’aquesta manera, les dotacions pressupostàries anuals relatives a les actuacions en matèria hidràulica han de ser coherents amb la recaptació prevista anualment per aquest concepte, una vegada deduïts els costs generals de gestió, tot això d’acord amb els pressuposts generals anuals de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Pel que fa a les disposicions addicionals, la primera estableix que no es poden crear premis de recaptació a favor dels substituts del contribuent en concepte d’indemnització per despeses de gestió i recaptació, i la segona preveu el dret dels ajuntaments i les altres entitats públiques que prestin el servei de depuració d’aigües residuals a ser indemnitzats o compensats pels costs de conservació, manteniment, explotació i instal·lacions que suportin, en els termes que reglamentàriament es determinin i en funció de les disponibilitats pressupostàries de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Per tot això, a proposta de la consellera d’Hisenda i Administracions Públiques, d’acord amb el Consell Consultiu de les Illes Balears i havent-ho considerat el Consell de Govern en la sessió de 6 de maig de 2016,

DECRET

Article únic

Aprovació del Text refós

D’acord amb l’article 2 de la Llei 5/2015, de 23 de març, de racionalització i simplificació de l’ordenament legal i reglamentari de les Illes Balears, s’aprova el Text refós de la Llei reguladora del cànon de sanejament d’aigües.

Disposició addicional única

Remissions normatives

Totes les referències a la Llei 9/1991, de 27 de novembre, reguladora del cànon de sanejament d’aigües, que contenen les normes legals o reglamentàries vigents s’han d’entendre fetes al Text refós que s’aprova mitjançant aquest Decret legislatiu.

Disposició derogatòria única

Normes que es deroguen

Queden derogades totes les disposicions de rang igual o inferior que s’oposin al que disposa aquest Decret legislatiu, ho contradiguin o hi siguin incompatibles, i, en especial, la Llei 9/1991, de 27 de novembre, reguladora del cànon de sanejament d’aigües.

Disposició final primera

Desplegament reglamentari

S’autoritza el Govern de les Illes Balears perquè dicti les disposicions necessàries per desplegar aquest Decret legislatiu.

Disposició final segona

Entrada en vigor

Aquest Decret legislatiu comença a vigir l’endemà d’haver-se publicat en el Butlletí Oficial de les Illes Balears.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR